La Crisi del Sistema Català de Salut

4 02 2013

Manel Balcells i Díaz, MD

Director de l’ Àrea del Coneixement del Consorci Sanitari de Terrassa

 

 

La intensa crisi econòmica que patim a Europa, sobre tot, els països del sud, ha posat en evidència, el fràgil equilibri d’un sistema de salut, que gaudeix d’una qualitat molt competitiva, però que té qüestionada la seva sostenibilitat d’una forma insistent.

Històricament, s’ha parlat d’un model Català sanitari diferenciat, fruit de la tradició pròpia de disposar d’una xarxa hospitalària concertada (XHUP), d’un alt percentatge de població amb un assegurament mutual, i d’una gran presència dels nostres professionals en les xarxes d’excel·lència en recerca biomèdica a nivell internacional.

Tant mateix era molt evident que la despesa sanitària per habitant, corresponent al percentatge PIB destinat a la sanitat, era i és francament inferior a la mitjana europea.

 

En el moment de gran crisi econòmica actual on la retallada en sanitat s’ha fet tant evident, es fa necessari replantejar un model que no pot suportar més aprimament si no és amb canvis estructurals.

Fem de la crisi una oportunitat.

També de la crisi política de la relació de Catalunya amb l’Estat.

És el moment de plantejar el nostre sistema nacional de salut, i fugir de les herències, aprofitant d’elles però, el que ens convingui.

És a dir:

Potser ha arribat el moment de veure com un “tot”, l’atenció sanitària, la sociosanitària, i la social.

Potser, ha arribat el moment d’entendre el sistema de salut com a generació de riquesa, i estructurar en clau nacional un sistema de transferència del coneixement.

Potser ha arribat el moment d’ordenar, la provisió de serveis, amb racionalitat i eficiència a cada comarca.

Potser ha arribat el moment d’endreçar el terciarisme a la regió de Barcelona.

Potser ha arribat el moment d’obrir el sistema cap a una asseguradora pública única, i generar llibertat d’elecció de facultatius.

Potser ha arribat el moment, de donar pas als professionals en el terreny de la gestió clínica.

Potser ha arribat el moment de sumar estratègies en la recerca biomèdica vinculades al sector hospitalari.

Potser ha arribat el moment, doncs, de refer el nostre model, desvinculant-lo de l’Estat Espanyol, i permetre així regular els preus de referència dels medicaments, la pròpia política farmacèutica, i la nostre pròpia cartera de serveis.

La crisi del sistema, obliga amb urgència, a dibuixar, construir, i desenvolupar el nostre propi model, foragitant l’anacrònica herència fruit del franquisme que  tenalla la gestió de l’actual Institut Català de la Salut.

Un model públic, de qualitat, equilibrat i sostenible, copiant el millor dels països Nòrdics, amb una visió holística, lluny del hospital-centrisme, basat en la innovació permanent, i centrat en la persona, ha d’esser el deure principal de tots els actors del sistema durant els propers mesos.

La salut de tots està en joc.